te contaría fragmentos de otras vidas y otras muertes,
un discurso imaginario de anécdotas y viajes soñados.
Te contaría un cuento que nunca terminase,
te contaría fragmentos de un lienzo inalcanzable,
un discurso imaginado de palabras y rutas soñadas.
Te contaría un cuento que nunca terminase,
te contaría fragmentos no narrados,
discursos imaginarios e imaginados de cuentos de musa sin musas,
de muerte y de vida, de batallas y viajes y rutas soñadas.
Te contaría un cuento de palabras olvidadas,
de fragmentos rechazados por desidia, por vergüenza
y por miedo.
Te contaría un cuento no-cuento,
tal vez un poema que se enreda en rencillas de verdades a medias.
Te contaría la vergüenza, mi desidia y el miedo:
el olvido de las palabras no escritas;
el cuento que nunca termina.
[Bratislava- UPF- Vilassar]
8 comentaris:
fua!!! uala colega!!!
pos eso.... mare meva... el millor que he llegit d'helena ortiz torrabadella... una futura gran escriptora...
he llegit això i m'ha vingut al cap: eureka!!!!
i he pensat: que gran...
i tb he pensat: ¿a quién se lo quieres contar?
juas!!
sílvia, deixa'm que et corregeixi: no és futura sinó actual gran escriptora!!! ejeje.
M'encanta Helena, em va encantar l'altre dia i avui encara més. Em sembla (molt) bé el canvi de fades a muses. I les dues últimes estrofes.... brillants! allà surts tu, faltava el jo poètic, i allà està, intentant amagar-se però a mi no m'enganyes!!! ;)
segueix així, endavant, no deixis d'escriure. (per cert, envia'm els textos corregits, no te n'oblidis, em sembla que faré la carpeta-Helena)
Isa
algú (no firma) t'ha escrit això al blog del màster: "y me cuesta ver con claridad a la autora-narradora-cronista, que se presenta a sí misma difuminada, con timidez". veig que va en la meva línia. I ara et dic: per què t'amagues? crec que has de deixar sortir a l'Helena, no tinguis por perquè tu pots (tú sí que sabes!!!). muaaaaaaaaaaaaaa
Bé noietes, merci pels vostres comentaris. Suposo que sabeu i si no ho sabeu us ho dic ara mateix, que sou unes lectores fidels, dos pilars sense els quals no estaria apuntada al màser.
Ahir repassava amb la Sílvia el fotolog i, sense saber-ho en el seu moment, vaig poder observar que el camí per on passejo ara va començar a perfilar-se fa un any. Des d'aleshores he anat fent algunes aturades prou sonades i les vostres converses han servit i serveixen per a continuar conrreant la consciència escriptora que és el jo d'aquest poema.
Prefereixo el futur de la Sílvia, perquè em sembla que un escriptor mai es pot donar per acabat, ni un escriptor ni una persona. Ara bé, la timidesa sí que pot acabar-se, tot i que mentre escric això penso que sempre m'acompanyarà. La voluntat no em falta perquè, com us deia ahir, aquest poema és un acte d'exhibisionisme pur i dur, i és que converteixo la incapacitat que em colpeja de tan en tan en tema.
Bons panellets muñecas!!!
carinyo!!!! t'he estat mirant lo de "las perras negras", las palabras, i trobat moltes cites. Demà en parlem, ok?
mil besitos amore!!! vull llegir més sobre la teva bio literària!!! =)
muaaaaaaaaa
Sense paraules, sense comentaris. Cada dia que obro el bloc em sorprens, però avui m'has deixat realment bocabadada. El poema flueix per si sol, les muses han fet molt bé la seva feina. Espero que et continuin acompanyant.
"Panta rei", que tot arriba.
un petonàs,
la sister
amore, tinc un text per tu, estava en una de les meves últimes actualitzacions del fotolog, fa mil anys. Crec que t'agradarà: http://www.fotolog.com/la_petite_isabel/53964556
muaaaaaaa
C-U-L-L-O-N-S!!!!!!!!!!!!
un petunituuuuuuu
Publica un comentari a l'entrada