POZNÁN

Aquest matí he despertat al Maresme, fa una estona ho he fet dalt del tren, camí de Varsóvia. Polònia ha començat a escriure les primeres paraules estrangeres i les primeres anècdotes: el descontrol de l'arribada, l'autobús, la compra de bitllets a l'estació [on totes les taquilleres eren dones], l'entrevista per a la televsió local, les abelles i el primer robatori.

D'entrada el xoc amb l'idioma, la certesa d'estar trepitjant unes terres noves i desconegudes; veure des de la diferència les primeres pinzellades que separen el viatger de la destinació triada. I és que, de fet, les tres continuem estant a l'aquí que ara mateix és allà. Aquest matí el temps i la dstància s'han relativitzat a Girona, en el precís instant en el que s'engegaven els motors per a iniciar l'enlairament, poc després de les explicacions preventives de les hostesses.

Dalt del tren que recorre els 306 quilòmetres que separen Poznán de Varsóvia, aquest inici d'aventura s'ha fusionat ja amb l'anterior viatge vivencial. Un merci inter nos  ha despertat records a la nena amb qui habitem aquest compartiment:

-Merci... c'est un mot français. 

-Oui, c'est un mot français qui est aussi un mot catalan. Mais, tu vois, je connais bien le français.-

-Elle a passé quelques années en France- ha dit la mare. 

Com la nena, jo també he tingut el meu moment de records, els de la ciutat francesa i els d'una temporada que, després d'alguns entrebancs i algunes absències, culmina -no podia ser d'una altra manera- amb un nou viatge: principi i fi sense final.