Sobre Brno

Brno comença a allunyar-se, el tren camina en un paisatge canviant: camps, petits pobles, afores industrials... Viatjaria sempre en tren, m'agrada fer-ho: el ritme, els sotracs, l'estona en trànsit... Viatjaria sempre en tren, perquè permet una millor adequació viatgera, és com si a mesura que els quilómetres avancen el cap s'anés mentalitzant pel canvi que suposarà la nova ciutat: a nosaltres ens espera Bratislava.

I abans que Bratislava m'obligui a passar pàgina sento la necessitat d'aturar-me i visitar Brno de nou a través de les fotos que s'amunteguen a la càmera.  I a través d'elles, les fotos, reconec l'encant especial d'aquesta ciutat txeca: potser és la llum o els racons que amaga, l'amplitud dels carrers o el temps que avança a una velocitat lenta i constant. 

Brno m'ha regalat imatges per altres històries, històries futures que es fixen en algún lloc del meu cap, a la sala d'espera que sempre espera l'espera del moment precís. I de fet, no es tracte de l'espera d'un moment precís, sinó de l'espera d'un atreviment que suposa vèncer part de les resistències que sempre m'han colpejat: l'escriptura ha estat i és una forma violenta d'encarar-me al món i a mi mateixa. 

Quan aquest viatge va començar, inclús durant les intenses jornades de preparació al 1001, era conscient del significat que donava al viatge: clausura d'una época i obertura d'una nova etapa. Avui, durant les darreres hores, Brno ha despertat el nou tram del camí: vull respondre a una necessitat que sempre ha estat latent i que sempre he postergat; vull convèncer-me que puc transformar la violència que va atrapar-me fa uns anys. I és que, ara que ho penso, no puc sinó definir-me a través de la tasca d'escriure -que precisment va dreçar-me a la recuperació definitiva i això sovint ho oblido-.