El seu moment

A casa sempre es parlava en català, sempre es llegia en català. La biblioteca estava, i està, repleta d'autors catalans. M'havia entretingut llegint Mercè Rodoreda i Montserrat Roig, m'havia impressionat L'escanyapobres i Bearn o la sala de les nines, també Solitud, però totes aquestes lectures tenien una olor de naftalina que m'embafava. En elles, el temps semblava haver-se aturat, aquella manca d'actualització em desesperava, totes parlaven d'un passat remot. La Roig era la única autora més o menys contemporània, però sempre hi havia un punt, un vincle que s'unia amb el passat social i polític català, que tantes vegades s'havia comentat a casa. 

Suposo que estava cansada i avorrida, necessitava descobrir nous paisatges literaris i noves maneres de narrar, i em faltava l'essencial, l’al·licient que propiciés aquestes descobertes. És curiós, el meu accés als llibres sempre ha estat limitat per la biblioteca de casa i la inexistència al poble d'una biblioteca o llibreria amb cara i ulls. Sigui com sigui, la novetat va arribar de l'altre costat de l'oceà, gràcies a un viatge que va fer la meva germana a Nicaragua. A la maleta, a banda de l'experiència i de l'olor de terra volcànica, hi duia dos llibres: Cuentos sociales de Rubén Darío i Waslala, memorial del futuro de Gioconda Belli. Vaig fullejar el primer amb poca emoció i el segon vaig recuperar-lo uns mesos després, quan ma germana tornava estar de viatge. El primer que vaig llegir quan vaig obrir el llibre va ser: «Los personajes de toda la novela son una simbiosis de realidad e imaginación».