2133

Els homes treballen, les joves del poble s'han endut la canalla d'excursió al riu. Les mestres ho han aprofitat per a convocar el claustre. La Felina i la Carmeta han anat al poble veí per a recollir les teles del vestit de la Nora. Estic sola a casa, en Gaspar i en Manel arreglen el sostre del porxo. Els veig des de la finestra estant. A fora fa fred i aquí dins també, fa poc que he encès la llar de foc. De tan en tan, m'aixeco de la taula de treball i, fent una ullada per la finestra, m'hi acosto i em frego les mans vora el foc, les tinc entumides. 

Els agrada deixar-me sola; respecten els meus silencis i les meves absències i a mi m'agrada que ho facin, necessito que ho facin. Però, de vegades, no puc deixar de sentir-me presonera entre les quatre parets de l'estudi. M'atabala tanta llibertat, suposo: no és fàcil viure en dos plans, em dic. A fora, els dies es desenvolupen amb el ritme establert per la quotidianitat, però, d' aquest dies, aquí dins, només n'arriba l'eco. De tan en tan, la soledat m'acapara, em prostra en una espera que és fecunda en noms i esdeveniments que, només i precisament, es disfressen de ficció en la soledat. Em ronda una idea des de fa dies, alguna cosa diferent del que he escrit fins ara.

Tinc la meva habitació pròpia i tinc, per tant, tot el temps que vull per teixir històries. No em queixo, només m'espanta deixar-me endur pel doll d'imatges i personatges que brollen del meu cap. De tan en tan, aquesta soledat em fa mal i darrera aquest dolor hi ha un plaer ocult: de la violència del silenci en neix la meva escriptura, la Nora i en Manel transformats en una mascarada futurista. Només he de començar, només he de connectar-me a la trama. Piquen a la porta...