17 d’octubre 2009

Aeternam dona eis, Domine

Vaig pressentir aquell dolor en l'últim viatge plegats. El vaig veure i me'l vaig beure quan es va presentar, el vaig abraçar en la distància d'una agonia que no acabava d'acabar-se mai. Després va arribar el silenci i el mateix dolor del cos inmóbil en el rostre dels altres.
De les rialles al silenci, del silenci a les converses a mitja veu que van permetre'ns construir del dolor, el record i del record, nous dies i nous viatges, noves rutes:
avui,
-tres anys més tard-.  

5 comentaris:

Nuria ha dit...

Me encanta!
Un beso.

Isabel ha dit...

Estic d'acord amb la Núria. Això sí... n'haurem de parlar.

muaaa

Isa ha dit...

no me n'havia adonat fins ara (que em rellegeixo el text):

- "del cos inmóbil"--- immòbil

mua

Isa ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Isabel ha dit...

has eliminat un missatge? era meu? si és així, què et deia? (m'ho dius per mail, clar)