LA PETJADA DEL FANATISME ACOMPANYA LA NOSTRA RUTA

Vam arribar a Varsòvia quan es recordava l'alçament de la ciutat davant de les tropes alemanyes que, com a resposta, van liquidar bona part de la ciutat vella -avui reconstruïda a partir dels plànols conservats del segle XVII,  fet que suposa un impacte visual: la sensació d'estar observant uns edifics de construcció nova, però de fesonomia antiga-; vam veure arreu ofrenes florals i ciris encesos en record de les víctimes, plaques de marbre amb noms grabats que indicaven el lloc exacte d'afusellaments indiscriminats, joves soldats retent honors a la Tomba del soldat desconegut... 

Cracòvia no presenta les ferides de guerra de Varsòvia, bàsicament perquè va ser una de les poques ciutats polaques no bombardejades durant la II Guerra Mundial. Ara bé, la proximitat d'Auschwitz-Birkenau es manifesta en l'oferta turística que arriba a les nostres mans. La Lara hi ha estat, ens recomana, com també van fer-ho diferents persones abans de marxar, que hi anem, tot i que ella no repetirà. L'Helena(1) ho té clar, no hi vol anar i jo dubto, ho reconec em fa cosa, em fa por anar-hi sola. 

Em fa por empatitzar amb el dolor que s'hi va viure, veure els escenaris que han recreat tantes pel·lícules, identificar els llocs que he vist als nombrosos documentals sobre la massacre, reconèixer les estructures i edificis que el Senyor Roig, ja mort, ens explicava ara fa uns anys quan va regalar-nos el seu testimoni de sueprvivent de Mathausen, recordar els relats de Primo Levi a Si esto es un hombre i a Los hundidos y los salvados. Em fa por, sobretot, el silenci que emana aquest indret, un silenci que de ben segur m'impactarà durant unes hores després de la visita, que marcarà indiscutiblement la resta de viatge. També ho reconec, per egoisme acabo decidint no anar-hi: prefereixo guardar la visita per la següent vegada que viatgi aquestes terres, contrac, doncs, un deute amb mi mateixa i amb la Història.

Al llarg de la meva estada per aquests paratges m'he preguntat diverses vegades com es pot conviure amb un passat com aquest, quin és el mecanisme que permet tornar a començar, engegar de nou un país cansat i segellat per la mort. He anat també una mica més enllà preguntant-me com deuen recollir i processar els néts el passat dels seus avis. Avui algú ens explicava que bona part de la gent gran del país coneix l'alemany, però que es neguen a parlar-lo. I jo he pensat en l'avi i en el seu exili al sud de França, he recordat el silenci que rodeja la seva infància, les poques coses que en sé i les masses coses que comencen a perdre's, m'he dit un cop més que algun dia em tocarà rastrejar-les, posar nom al poble del seu exili, trobar les peces d'aquest trencaclosques que no acaba d'encaixar.