L'ús poètic del llenguatge prosaic

Va costar-me adequar el llenguatge a la situació que se'm plantejava, hi havia un desarrelament en mi mateixa. Necessitava explicar-me, exterioritzar-me. Feia temps que no articulava paraula, que, de fet, no tenia discurs. La lectura de Waslala, memorial del futuro va dirigir-me cap a la que considero la millor novel·la de Gioconda Belli, La mujer habitada. Si a la primera obra, el llenguatge amb què es teixeixen les descripcions ja té un caràcter líric notable, a la segona, la poesia es reflexa fins i tot en la pròpia estructura. A cavall de la prosa i de la poesia, La mujer habitada recupera el mateix paisatge de Waslala, Faguas, per a narrar la lluita política del país en contra de la dictadura. De nou, Gioconda Belli s'inspira en la seva geografia, Nicaragua, i en la seva pròpia lluita al Frente Sandinista per a explicar la història de Lavinia, una jove de família aristocràtica que torna a Faguas després d'estudiar a Europa1. La història de Lavinia s'uneix míticament, poèticament, amb la d'Itzá, la indígena reencarnada en el taronger de casa la jove. 

La unió màgica, fins i tot podria dir-se mística, de les dues veus en el personatge de Lavinia posa de manifest la capacitat de Belli d'armar una estructura textual rica en matisos. Els esdeveniments hi són dosificats amb maestria i construeixen un engranatge ric en relacions gens casuals, de fet, l'obra funciona orgànicament com un tot. El temps present, el de Lavinia, es construeix a través de la prosa, però el temps passat, el mític, és expressat a través de la poesia. La unió dels dos temps agermana la lluita política de les dues dones alhora que es fusiona en el llenguatge de l'obra. La mujer habitada va dotar-me d'una arma: em va tornar el llenguatge i va proporcionar-me una estratègia narrativa: la prosa poètica. Si bé la prosa permetia expressar-me i construir-me de bell nou, la poesia, malgrat la seva naturalesa essencial, em permetia encriptar l'artifici narratiu.